Hi ha una conversa que tenim gairebé cada setmana a l’estudi. Arriba un promotor amb l’esbós mental molt clar: quantes plantes, quina façana, la normativa urbanística. I el primer que fem abans d’obrir cap programa és sortir a veure el solar junts. Perquè a l’AMB, el solar et parla. I si no ho escoltes al principi, t’ho diu a crits quan ja has gastat sis mesos en un projecte d’edifici plurifamiliar que no hi encaixa.

Això no és una metàfora. Un solar entre mitgeres a una trama històrica de Badalona té una lògica completament diferent a una parcel·la d’edificació aïllada del Baix Llobregat. En un, el repte és aconseguir que entri llum natural. A l’altre, potser el problema és exactament el contrari: massa exposició a la llum solar o façanes a nord que no capten energia solar si no ho resols en el disseny de partida.
L’orientació, la topografia, els vents dominants, l’ombra que projecta l’edifici del davant al desembre… Tot això influeix en el disseny de l’edifici i ho decidim abans d’escollir si la façana serà de maó o de fusta contralaminada.

El PGM (Pla General Metropolità) és un document dens, avorrit en aparença, i absolutament decisiu per a qualsevol projecte de vivendes a l’àrea metropolitana de Barcelona.

Quan fem la consulta urbanística al principi (un pas que hem vist saltar-se algun promotor saltar-se per guanyar temps) en realitat estem estalviant mesos. Hem vist projectes arribar al projecte bàsic amb una edificabilitat calculada malament des del començament. No és agradable explicar-ho al client en aquell moment.

El procés real per dissenyar un edifici d’habitatges té cinc moments que importen:

1. Estudi previ i consulta urbanística. Verifiquem que allò que el client imagina és legalment possible. És el pas que més es vol saltar i el que més car surt saltar-s’ho.
2. Avantprojecte. Aquí ens la juguem com a arquitectes: volumetria, com encaixen els habitatges, quin caràcter té l’edifici. És el moment creatiu real.
3. Projecte bàsic. El document que va a la llicència i on es fixa tot allò que l’ajuntament revisarà. Sense això, no hi ha obra.
4. Projecte executiu. El més ingrat de produir i el més important en obra: és el que evita que el constructor improvise i el que protegeix el pressupost.
5. Direcció d’obra. On descobreixes si tot el que vas projectar tenia sentit a la pràctica o si cal resoldre imprevistos sobre la marxa.

Els temps de llicència a Barcelona i els municipis de lentorn són el que són. Llargs. Una estratègia administrativa sòlida des del dia no és un luxe: és el que diferencia un projecte que avança d’un que s’enquista.

N’hi ha quatre que, en la nostra experiència, tenen un impacte desproporcionat respecte del cost:

• La tipologia d’habitatge. Al mercat actual, un habitatge rígid que no permet cap adaptació futura és un producte poc flexible per a l’usuari. Dissenyar amb flexibilitat incorporada, sense que això encari l’estructura, és possible si es pensa des del començament.

• L’eficiència energètica. Des de l’actualització del CTE el 2022, construir un edifici de consum gairebé nul no és opcional. Però més enllà de l’obligació, els edificis ben dissenyats tèrmicament gasten força menys en calefacció i refrigeració: els usuaris ja pregunten per la qualificació energètica abans de signar.

• El sistema constructiu. L’elecció entre formigó, acer o fusta no és només estètica. Canvia els terminis d’execució, la petjada de carboni i, en alguns casos, la capacitat de construir a solars amb accés complicat. A La Balma, al Poblenou, vam utilitzar estructura de fusta contralaminada i va ser una decisió que va influir en tot: en el cronograma, en el cost final i en com els cost final.

• Els espais comuns. És el que s’infravalora més en fase de projecte i el que més diferencia un edifici genèric d’un que la gent vol viure. Un pati central ben resolt no és un caprici: és ventilació creuada, és llum als replans, és un lloc on els veïns es creuen i alguna cosa passa. El nostre projecte d’habitatges a Sabadell ho demostra: amb un pati interior, vam resoldre la llum en un solar entre mitgeres que sobre el paper semblava complicat.

La densitat de l’àrea metropolitana obliga a solucions que no serien necessàries en altres contextos. Els solars estrets entre mitgeres són la norma, no l’excepció. La coordinació amb diferents ajuntaments (cadascú amb els seus tècnics, els seus criteris i els seus terminis) és part del treball diari. I entendre què cerca l’usuari a Mollet del Vallès no és el mateix que entendre què cerca a l’Eixample: són llocs diferents que demanen edificis i arquitectura diferent.

Això no s’aprèn llegint manuals. S’aprèn gestionant llicències, parlant amb promotors que coneixen els seus barris i equivocant-te alguna vegada.

No busqueu l’estudi amb el portfoli més fotogènic. Busca’n un que sàpiga llegir el PGM del municipi on tens el solar, que hagi tramitat llicències en aquest ajuntament abans, que no et vengui un disseny espectacular que després és impossible d’executar en pressupost. I que entengui que un habitatge, al final, és el lloc on algú passarà la vida. Això mereix prendre-s’ho de debò.

Si tens un solar o un projecte en marxa a l’àrea de Barcelona, ​​ens encantarà fer-li un cop d’ull amb tu des del principi.