La Boqueria

Taller d’arquitectura i disseny

Blog

La plaça del Mercat


The market place is a cultural and social blog in which texts written by us on architectural issues are posted. The aim of the blog is to promote constructive thinking and to develop critical view of architecture, public space and design across different fields and from a variety of points of view.

09.08.2016, 03.27 h

Arquitectura i envàs

“Som el que mengem” no és només una afirmació en el sentit nutricionista i bios que ara esta tant de moda a les grans ciutats, es tracta d’una afirmació que engloba la nostra manera de fer com a societat, de viure i de sobreviure; de menjar i alimentar-se. Ningú podrà dir que el com mengem ha evolucionat al llarg dels nostres temps: durant la segona guerra mundial per exemple, es van inventar els aliments en conserva, dirigits per aquelles persones que havien de sobreviure llargues campanyes de guerra amb molt poc aliment. Per altra banda,  la invenció dels electrodomèstics: la nevera, el microo, el forn, la batedora…etc han fet canviar el disseny de les cuines e inevitablement el de la casa, cosa que dóna lloc a una reflexió: tenim més instruments a casa però sembla ser que cada vegada cuinem menys. La invenció del envasat, aquell recipient que permet emmagatzemar certa quantitat de líquid o menjar i permet conservar-lo durant un cert temps, pot arribar a condicionar la nostra manera de viure i de menjar.

El com mengem el podríem lligar al nostre sistema econòmic-social i veure quina evolució ha tingut, segurament basta en centrar-se i fer el seguiment d’un aliment bàsic, proposem la llet. La llet és un aliment bàsic per la nostra existència, des de ben petits no podem sobreviure sense alimentar-se de llet ni som capaços de créixer. La llet  és un aliment –com segurament molts d’altres- que viatja per totes les escales, des de una escala més gran com és el territori ( prats i flors ) fins a la nevera de casa, un element completament domèstic, tecnològic e industrial. Del que coneixem de la llet és que prové de les vaques –obvi- i que un cop extretes de les vaques és tractada segons uns processos industrials que asseguren que sigui apta per la comercialització i el seu consum. La llet es refredada i transportada a cisternes isotèrmiques fins  a les plantes de processament on és analitzada les seves capacitats fisques, químiques i biològiques; un cop fet el seu tractament es porta a grans cisternes on serà preparada per el seu envasament. No acceptem que un aliment estigui malfet o mal processat però en canvi no llegim –o moltes vegades no entenem- les etiquetes de procedència dels aliments. L’envàs sol ser d’un litre més o menys i les seves dimensions oscil·len  segons el seu emmagatzematge, però solen estar entre els 9cm x 5cm de base x 12 cm d’alt, l’alçada si que pot variar però la base no, ja que sinó no cabria en els prestatges de la nevera i segurament tampoc seria lo suficientment òptim per apilar-ho als prestatges del supermercat. I es que el tamany de l’envàs de la llet i els llocs on es ven, ens dóna pistes de quina societat som, es realitzen envasos que només són capaços d’aguantar el menjar durant un seguit de dies i a on només es pot emmagatzemar una certa quantitat de menjar.

El com s’empaqueta les coses ens aporta una arquitectura per a cada lloc. Els aparadors dels supermercats per exemple, estan pensats per donar una continuïtat espacial en el sostre però a la vegada estan pensats per que una persona es perdi. El supermercat està ple d’unitats, ple d’envasos transportables i adaptables a la mà. La industrialització i el consumisme lligat a l’augment demogràfic,  han generat la unitat, un concepte que s’ha extrapolat fins i tot a l’habitatge -“unitats d’habitatge”- per cert, l’entrada a les cases dels habitatges de la “Unité d’habitation de LeCorbusier” incorporaven una petita porta on el lleter deixava la llet cada matí!. Aquest concepte gradual i escalable d’unitat es pot extrapolar i de manera transversal en molts graus de l’arquitectura d’aquests llocs, des del supermercat fins al self-service dels restaurants actuals. La unitat està pensada per cada espai d’aquesta cadena, fins i tot la cuina, ubicada en el tram final. La cuina és poder la peça més important de tot aquest procés i segurament la més oblidada avui en dia en aquesta cadena. La cuina ha passat a ser un residu de les immobiliàries que cada vegada més lluiten per optimitzar al màxim el seu espai dins de la casa omplint-la d’electrodomèstics en el mínim espai possible:  és el tretabrick de l’arquitectura domèstica. Possiblement la cuina ha deixat de ser la peça de la casa que poder estava més respectada abans, quan es sabia que era el perquè del menjar; ara és un element que emmagatzema neveres, rentadores, rentavaixelles, unitats de mobles industrialitzats i altres coses que a la vegada emmagatzemen tetrabricks que a la vegada envasen llet, llet segurament que se’ns fa malbé i que no la bevem.

 

Imatge Superior:  Extensió de supermercat, Portland. ( 2015 – ) // Imatge Inferior: Façana de la Unité d’habitation de Marsella, Le Corbusier ( 1946-1952 )

 

Share on FacebookTweet about this on Twitter
Supermarket Portland Unite Habitation

18.04.2016, 04.27 h

Dues exposicions

Durant els darrers mesos convergeixen dues exposicions a la ciutat comtal que mereixen la pena visitar-les. No queden molt lluny l’una de l’altre, així que si teniu oportunitat, us recomano que les visiteu una darrera l’altre ja que en podreu treure algun vincle força interessant.

La primera d’elles està al Palau de la Virreina: Barcelona. La metròpoli en l’era de la fotografia, 1860 – 2004 comissionada per Jorge Ribalta. L’exposició fa un recorregut històric a través de la iconografia pictòrica que retrata l’evolució urbanística de Barcelona; s’organitza en diverses sales i segons els 6 moments històrics de desenvolupament urbanístic de la ciutat, lligat es clar, a moments soci-econòmics de la història de la ciutat.  És una exposició sobre la ciutat i així ho remarquen les seves fotografies, però sobretot és una exposició sobre l’espai públic, aquell espai que queda entre els edificis. Manuel Solà de Morales sempre deia que l’espai públic el construïen les cantonades dels edificis ja que és on generava l’espai que queda entre mig. L’exposició permet estudiar la transformació i evolució d’aquests espais; permet entendre que la ciutat és una sèrie de capes o sedimentacions que es solapen una a sobre l’altre al llarg del temps i que deixen petjada en els diferents moments històrics de la ciutat. El planejament de l’Eixample, per exemple, és una capa nova que s’instaura en la ciutat i que dotarà de racons, de juntes urbanístiques i de casuístiques “espaials” que enriquiran la ciutat en molts dels seus casos. Altres planejaments urbanístics com l’obertura de la Via Laietana, permetran entendre que aquestes sedimentacions també apareixen sobre construccions antigues i que la ciutat està en transformació constant. Com a resultat o com negatiu d’aquesta operació s’obté l’espai públic; l’interessant de l’exposició es que et permet observar-lo des dels seus inicis, de manera innocent i totalment democratitzat.

La segona exposició es troba al CCCB: Making Africa. A Continent of Contemporany Design. En aquest cas l’exposició planteja una sèrie de mostres de disseny Africà dels darrers anys; una col·lecció de disseny tant de moda, il·lustració, mobiliari, arquitectura, fotografia, urbanisme urban design…etc. L’exposició és una visió conjunta del desenvolupament creatiu i urbanístic que s’està portant a terme al continent. Àfrica és l’abocador del món ( o al menys és així com s’analitza a l’exposició ) i es força interessant ja que la mostra ensenya peces molt curioses, elements dissenyats a través del reciclatge i de l’aprofitament i assemblatge de varies peces que d’entrada no em faríem res; ens dóna una lliçó de que Àfrica ha guanyat en creativitat, és més, ha sabut reinterpretar els codis estètics que a vegades s’han imposat des d’occident. Hauríem de pensar a vegades cap a on va el disseny de l’espai públic de la ciutat, aquell espai democràtic que ensenya l’exposició del Palau de la Virreina sembla que a vegades l’hem perdut per culpa de terrasses i altres elements que embruten la imatge de la ciutat; elements que en certs moments privatitzen l’espai públic, traient-li caràcter al vianant. Possiblement faria falta alguna lliçó de creativitat d’algun dissenyador com la que es mostra a l’exposició de Making Africa a l’hora de replantejar i reaprofitar l’espai públic de la ciutat, si més no, en trauríem alguna cosa de profit.

Imatge Superior: Obertura de Via Laietana, Josep Branguli ( 1909-1945 ) // Imatge Inferior: El Anatsui, Anyako 1944, Iris 2012

Barcelona. La metròpoli en l’era de la fotografia, 1860-2004 ( Centre de la imatge de la Virreina ) 24.03.2016 al 26.06.2016

Making Africa. A continentof Contemporany Design ( CCCB, Barcelona ) 23.03.2016 al 28.03.2016

Share on FacebookTweet about this on Twitter
imprescindible-branguli-fundacion-telefonica-L-5EGjUh FullSizeRender

22.03.2016, 12.47 h

De las terrazas y las medianeras

Basta con alzar un poco la vista para darnos cuenta del gran número de medianeras que hay en la ciudad. A la altura de nuestros ojos pasa por delante la ciudad dinámica marcada por el flujo de los coches y el ritmo de los semáforos. A una cota superior encontramos un paisaje mucho más estático y atípico compuesto por las terrazas de los edificios, las medianeras que los separan, las cornisas, los tragaluces, las ventanas de las buhardillas, los aleros, etc…una serie de elementos en desorden que marcan el contorno de las casas contra el cielo, todos ellos son elementos de la imagen de la ciudad. Muchas veces el ritmo de vida nos hace olvidar que están ahí arriba pero si nos subimos a la azotea de un edificio nos daremos cuenta que lo que nos rodea es un paisaje de antenas de televisión, cajas de ascensores y fachadas ciegas de obra construida. Sí, porque, aunque la llamemos medianera, no deja de ser una fachada más del edificio que es capaz de cambiar el paisaje pintoresco de la ciudad como las otras. Las terrazas de las azoteas han sido las que han ido acumulando durante años y de una man­era sufrida, los restos de la modernización de la ciudad, empezando por la instalación de los ascensores en los edificios hasta llegar a las antenas y parabólicas de las televisiones. Poco a poco se ha ido abandonando el uso de la azotea para introducirlo en la vivienda propia e individual. Durante años, la azotea era donde se lavaba y se tendía la ropa, era el lugar de encuentro de la comunidad de vecinos o pertenecía a la vivienda del portero, el cual se hacía responsable de mantenerla. Pero con la modernización de la vivienda y la introducción de muchos electrodomésticos como la lavadora o la secadora se dejó de lavar y secar allí arriba; otro factor primordial ha sido la privatización y el uso restringido del dueño de la finca, se ha ido deteriorando el uso de la azotea a lo largo de los años. Bastaría con educar y enseñar al ciudadano de que mantener la azotea es tan importante como cuidar su casa; entender que la azotea es una extensión de la casa más, como el salón o las habitaciones, nos haría concienciarnos de que los límites de lo privado son cada vez más disolubles. El aprovechamiento como uso colectivo de una zona como es ésta, nos daría la oportunidad de ver la ciudad desde otro punto de vista, conocerla y reconocerla desde otra mirada, quizás de esta manera consigamos darle un aire más doméstico a la ciudad y así sentir que es del usuario; seria una buena manera de introducir la ciudad en casa, entonces pues ¡domestiquemos la ciudad! . Sólo de esta manera, a través del uso colectivo de la azotea, entenderemos que pertenecemos a una configuración de comu­nidad capaz de sustentar un grado de relación, sin abandonar nuestra vida privada pero perteneciendo a una vida pública.

Fig.1 Superior Titulo: Medianeras de Gracia, Autor: Oscar Tusquets // Fig.2 Inferior: Representación gráfica del parcelario de Gracia, Autor: laboqueria taller d’arquitectura i disseny

Share on FacebookTweet about this on Twitter
20 PARCELARIO_GRACIA

15.02.2016, 05.35 h

Espina i membrana

L’any 2014 ens van negar la llicència d’obres d’un projecte que consistia en la divisió en dos unitats, d’una vivenda situada a la Gran Via de Les Corts Catalanes. L’Ajuntament de Barcelona la va negar ja que no complia el punt set (7) de l’article 242 “Profunditat Edificable” de les “Normes Urbanístiques del Pla General Metropolità”. Bàsicament el que diu aquest article és que, a la façana principal de  qualsevol vivenda, s’ha de poder inscriure un cercle de vuit (8) metres de diàmetre. La situació de la vivenda en vers al pati interior d’illa ( gairebé en la part interior del xamfrà d’illa ), la condicionava de manera que part d’aquesta façana estava estrangulada per les finques veïnes, fet que va propicià la negativa de la llicència. Anys enrere, l’administradora de finques sí que va aconseguir les llicències per fer la mateixa operació en la resta de pisos; sense entrar en política, la nostra ha sigut la única vivenda de la finca que no li han aprovat aquesta llicència.

Aquesta proposta, que mai serà construïda, plantejava la idea de que la vivenda s’organitzaria gràcies a una espècie d’espina dorsal que ens distribuiria cada espai de la casa. Aquesta espina estaria formada per una balda de fusta que ens separaria el pis en dos alçades, la primera a l’alçada de les portes existents i que ens ampliaria el llindar de les portes, i la segona, fins al sostre, ens generaria una relació de ple i buit segons si es feien zones d’emmagatzematge o bé si es situaven vitralls per accentuar l’entrada de la llum i la continuïtat dels revoltons i biguetes del sostre. Aquest eix transversal canvia la seva dimensió segons el seu recorregut; conté una secció canviant a causa d’armaris, finestres, portes, prestatgeries i d’altres elements que fan que la casa sigui domèstica. L’únic punt que no és constant és la secció pròpia de la balda, la qual amb els seus 7-10 cm de gruix ens permetria passar la xarxa d’instal·lacions.

L’arquitecte Gio Ponti l’any 1964 va projectar la casa “Uno scarabeo sotto una foglia”. Una casa que organitzava l’espai a través del mobiliari. A més, observant la planta, dóna la sensació  com si aquest hagués sigut atret per una espècie de camp físic a la façana de la vivenda fins a formar part d’ella. Una espècie de membrana que actua com a façana i que és capaç d’absorbir aquestes irregularitats que s’han transformat en mobiliari. A diferència del projecte de reforma interior mai construït, a la primera vivenda, és aquest eix transversal únic que adopta totes les irregularitats per optar de múltiples opcions al usuari, un únic moble que distribueix la casa. En el cas de Gio Ponti, aquestes irregularitats són absorbides per la façana, on fins i tot a vegades algunes d’elles despunten i surten d’ella com és el cas dels llindars de les finestres.

En el cas de la reforma de Gran Via de Les Corts Catalanes, seria una situació més estricte, ja que aquest element tot i absorbir irregularitats és més rígid. En el cas de la façana de Gio Ponti, és un element més flexible donat la seva ubicació perimetral. Tot i així, els dos casos són capaços de potenciar una relació afable entre els espais, un a través de la façana i l’altre a través de la seva espina dorsal.

Fig. 1 superior Reforma Interior // Fig. 2 inferior casa “Uno scarabeo sotto una foglia”. Gio Ponit 1964

Share on FacebookTweet about this on Twitter
PLANTA-01 gio-ponti-casa-scarabeo

05.10.2015, 04.39 h

La Comida como Cultura

La comida es cultura cuando se produce; el hombre ambiciona crear su propia comida. La comida es cultura cuando se prepara, porque una vez adquiridos los productos básicos de su alimentación, el hombre los transforma mediante el uso del fuego y una elaborada tecnología que se expresa en la práctica de la cocina. La comida es cultura cuando se consume, ya que el hombre es capaz de escoger lo que quiere comer; ya sea por motivos económicos, nutritivos o simbólicos. Por estás razones, la comida se configura como un elemento decisivo de la identidad humana y como uno de los instrumentos más eficaces para comunicarla.

En el desarrollo de la comida como es básico entender que la agricultura es el salto decisivo que formó al hombre en civilizado en un momento histórico, separándolo de la naturaleza; la precisa domesticación de las plantas y de los animales le permitió controlar la naturaleza, es más, la creación de las primeras ciudades no hubiera sido posible sin el desarrollo de la agricultura. Y es curioso, pero al hombre, le contenta saber lo que le proporciona el territorio, somos más felices sabiendo que lo que comemos nos lo proporciona nuestra tierra.

El nuevo Mercado de Abastos de Roquetas de Mar se sitúa entre la agricultura, la ciudad y el mar, en el límite de lo desconocido para algunos y lo demasiado conocido para otros. Una puerta de entrada de alimentos para la ciudad; un lugar de intercambio de productos que permite generar una cultura propia y que permite a los ciudadanos abastecer, manipular y cocinar su comida. Somos lo que comemos y somos lo que cocinamos; es por eso que el nuevo mercado debe poder ser esto, un plato cocinado por el encuentro de la ciudad con el mar y el campo, proporcionando un encuentro de intercambio cultural y de alimentos, una relación cultural entre la ciudad, lo que quizá conocemos demasiado, y la agricultura y el mar, aquello que nos sana por dentro y que quizá deberíamos conocer más.

Share on FacebookTweet about this on Twitter
LABOQUERIA COMPETITION ARQUITECTURA ESPACIO PUBLICO MERCADO SOSTENIBLE CONCURSO  03

18.09.2015, 10.46 h

Lo Ordinario y lo Extraordinario

Giovanni Paolo Pannini pintó en 1727 un lienzo que retrataba a una Piazza di Spagna de Roma en plena celebración con motivo del nacimiento del infante Luis Antonio Jaime, hijo varón de Felipe V. En la pintura se puede ver el Palacio de España que queda en frente de la Vía di Propaganda, y que además de estructurar la imagen hace de mero observador situándose de telón de fondo de tal acontecimiento, como si fuera el único testigo de todo lo que va a ocurrir. Es más, el edificio de alzado asimétrico, incorpora dos miradores que hacen de óculos y permiten situar de manera privilegiada al espectador a unos metros por encima de la plaza. Aún así el protagonista del lienzo son los carruajes y la gente en pleno jolgorio. Una escena totalmente subjetiva e idílica, como si todos los participantes estuvieran colocados estratégicamente en la plaza, ocupándola espacialmente para tal acontecimiento. Quien sabe si realmente la plaza llegó a vestirse de tal manera o simplemente fue el fruto de la imaginación de Paolo Pannini.

La imagen de la ciudad admite muchas realidades, en el caso de la pintura renacentista veíamos una realidad ficticia, teatral y casi expresiva. Frank Auerback, en cambio nos muestra otro tipo de ciudad en la pintura de Mornington Crescent. En este caso nos muestra una realidad figurativa, todo un bosque de obstáculos compuesto por señales, semáforos, farolas y señales en el suelo, una serie de componentes que la ciudad contemporánea ha ido ganando poco a poco a la ciudad moderna bajo una atmósfera amarilla, fluida y omnipresente. Las personas en este caso desaparecen bajo unos trazos de pintura que se esconden bajo esta sobreexposición de la actividad diaria de la ciudad. Es este sentimiento de actividad la que transmite el cuadro y el lugar, que además es una escena de un enclave especial, entre Crowndal Road y Camdem High Street. En el caso de Pannini la ciudad pasa a segundo plano y casi es el pintor el que se sitúa en un enclave lejos y a una cota distante del suelo. Auerback en cambio transmite su posicionamiento al cuadro, él pertenece a la ciudad y el punto de vista es mucho más cercano, el protagonista aquí es la urbe y por lo tanto lo cotidiano, el día a día. En el cuadro de Pannini sin embargo nos muestra todo lo contrario, lo extraordinario y casi sitúa más el ojo al acontecimiento que a lo vulgar.

Aunque haya diferencias esenciales entre los dos cuadros, existen ciertos paralelismos entre ellos. Las figuras de la ciudad, semáforos y demás, podrían ser la substitución de las personas en el cuadro de Paolo Pannini, además en los dos casos lo enmarcan con un edificio como fondo que ayuda a estructurar la imagen, casi se podría decir que el cuadro de Auerback es el resultado de añadir todos los elementos de la ciudad contemporánea al cuadro de Pannini. La pregunta que nos haríamos ahora es ¿Cómo retrataría este enclave Paolo Pannini? Suponemos que pondría orden en todos los elementos que parecen desaparecer en el cuadro, situando un orden dentro del desorden sin dejar de prestar atención a lo vulgar.

Imagen Superior: Giovanni Paolo Pannini, Fiesta en Piazza Di Spagna, Roma 1727

Imagen Inferior: Frank Auerback, Mornington Crescent, Londres 1965

Share on FacebookTweet about this on Twitter
Captura de pantalla 2013-02-24 a las 17.14.18 Captura de pantalla 2013-02-24 a las 17.14.28